diumenge, de setembre 05, 2010

INDIGNACIÓ


Aquest matí quan anava cap a la feina escoltava en la ràdio els incendis declarats i intencionats a la Vall d'Albaida, un foc que amenaçava la Serra Mariola, el paisatge dels amics de Bocairent, el verd de les comarques centrals del nostre País. Per la vesprada en arribar a casa torne a escoltar que s'han declarat nous incendis, també intencionats, aquesta vegada a Barxeta. Punt vital. Imagine la Barcella, el Mig almut, el Collado plorant llàgrimes de foc. Parle amb Rebeca i des del terrat de sa casa em confirma el paisatge, tots dos coincidim en el qualificatiu. Infern.

En moments complicats tracte de retrobar referents. Una vegada vaig escoltar a l'etnobotànic Joan Pellicer explicar-nos que després d'un incendi forestal al dia següent el propi bosc començava la seua pròpia regeneració en silenci. Siguem capaços d'entendre aquesta lliçó de la natura i comencem, també, la nostra pròpia regeneració.



2 comentaris:

mªjosé ha dit...

No hi ha paraules per a descriure la impotència que es sent en eixa situació. Veure com la teua serra es transforma en un no-res sense poder fer res per evitar-ho. I com el foc arriba a la porta de les cases... com molt bé ha dit la teua amiga: un INFERN.
El pitjor de tot és que en 16 anys ja és la 2a vegada ho veiem.
Pensem que les fotos ja ho diuen tot.
Ací podreu veure'n algunes de fins on va arribar el foc a Bocairent:
http://picasaweb.google.es/mariajosellv1/CrematBocairent6I7DeSetembre2010#

MªJosé i Fèlix.

Anònim ha dit...

Miquel, sols t'ha quedat afegir una cosa molt important, i és un proverbi xinés que tots hauríem d'introjectar a les nostres ments.. "No hem heretat la Terra dels nostres pares, l'hem agafat prestada dels nostres fills". Respectem-la doncs.
Rebeca.