LA CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
(...)
V.A.E
2 comentaris:
És precisament aquesta la singularitat del llenguatge poètic: que sense ser explícit ens arriba el missatge. I en el que hi duu implícit, hi rau la gràcia.
Així és i que continue per molts anys
Publica un comentari a l'entrada