dijous, de març 25, 2010


LA CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.


Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.


Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.


I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.


Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
(...)
V.A.E

2 comentaris:

Anònim ha dit...

És precisament aquesta la singularitat del llenguatge poètic: que sense ser explícit ens arriba el missatge. I en el que hi duu implícit, hi rau la gràcia.

Miquel Lorente ha dit...

Així és i que continue per molts anys