STANBROOK

A finals de la dècada dels anys 20 s'acabà la música i les copes es quedaren sense champagne, els dijous es transformaven en dies ben negres i l'hivern del feixisme arrelava a la vella Europa. Mentrestant a l'Espanya de l'endarreriment econòmic i la degradació política arribava la primavera. El 14 d'abril de 1931 es proclamava la República de les dones i dels homes treballadors de tota classe. Aquell volia ser el moment de la cultura, de l'accés a la terra, de la separació entre l'església i l'estat. Aquell anava a ser el moment disposat i convençut a trencar amb les cadenes d'un món que mai ha acabat de morir i el neixement d'un futur al qual mai hem pogut arribar. Certament aquelles esperances populars prompte es trobaren amb l'oposició del poder econòmic i espiritual d'aquest lloc. En canvi, la bandera tricolor onejava pels carrers i en les institucions amb el pas ferm de dónes com Patrocini Camús, abanderada de Xàtiva, i amb l'optimisme i la voluntat d'homes com Jovino Fernàndez, el nostre alcalde afusellat a Paterna. Val a dir, que aquella efímera primavera comptà amb la presència d'obscurs núvols als que temporalment la República aconseguí sobreposar-se amb la unió i la convicció democràtica d'un Front Popular legítim però cornejat per la traïció de la bota militar. Amb el cop d'estat de juliol quedava inaugurada la guerra civil i amb ella la barbàrie. Del "Glorioso Alzamiento Nacional", al Badajoz dels 2.000 afusellats, a la batalla de Madrid o a l'últim embat de l'Ebre. L'Espanya de Garcia Lorca, de l'escola laïca, dels camperols que accedien a la terra, de les brigades internacionals s'ensorrava per donar pas a la nova Espanya que no entenia cap redempció sense sang. 

Era l'hora de l'exili republicà i la d'aquell port d'Alacant ple de refugiats republicans buscant un punt d'eixida digne en un port bloquejat per falangistes i italians. Era l'hora de l'Stanbrook, un vell vaixell carboner capitanejat pel jove Dickson, que s'atreví entre les bombes a eludir el bloqueig del port marítim d'Alacant per salvar a 2.638 refugiats condemnats a la presó o la mort. El capità Dickson ple de coratge plantà cara i posà humanitat on ja sols hi havia dolor.