Cap a les dotze del migdia arribàvem a l'Ajuntament, aleshores les xiquetes i xiquets sahrauís ja li posaven color a l'Albereda. Ho feien amb els ulls enlluernats, amb les banderes al vent, amb l'atenció que prestaven a les paraules dels representants de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí. Novament, com cada estiu la societat civil torna a donar una lliçó de tendresa i justícia a un govern que des de fa molts anys s'oblidà d'un poble que viu entre la sorra i el silenci internacional. Amb l'acolliment que fan les famílies cada any ens recorden aquest vell problema, aquesta vella vergonya, però també ens demostren l'expressió més noble de solidaritat que ocupa els nostres carrers i places cada estiu.
1 comentari:
Tens tota la raó, és una vergonya, pero ja saps allà, al Sahara, no hi ha petroli, ni diamants... en definitiva no interessa a les grans corporacions ni als governs.
La hipocresia de sempre. Emociona veure les mirades netes d'aquests nois i noies que tenen dret a tenir un estat de dret on puguin progresar com a persones.
Darrerament penso molt en tu, en les possibilitats que tens al davant i m'il·lusiono amb el teu projecte.
una abraçada company!
Publica un comentari a l'entrada