dimecres, de febrer 16, 2011

ENTRE ELS ANIMALS I LES PERSONES

Entre els animals i les persones són pocs els indrets que ens marquen límits, pocs els punts de distància o distanciament. Tanmateix, la paraula, l'abstracció, l'estima de les ments i la força dels sentiments marquen la frontera entre allò animal i allò que podem dir-li humà. Una frontera que troba com a element de màxima representació la poesia. Eixe xarop suau i estrident a l'hora, però amb nocions curatives d'ànima i cos. En fí, aquell subterfugi o refugi que els humans fem servir com a vehicle o vincle entre nosaltres.

A Miguel Hernàndez l'estime i en moments concrets el necessite, ben jove va parir paraules encoratjadores, paraules que estimen i fins i tot que van donar vida entre olors de ceba i llàgrimes. En fí, el poeta del poble ho va fer tot i amb poc de temps. Estimà i lluità amb les lletres lligades de la seua poesia i decidí morir entre les parets d'una presó plenes de merda, d'una país de merda governat per una gentussa de merda.

Avui els seus volíem que els papers que dormen i desperten en els arxius dels jutjats, mai més pogueren vincular al pastor d'Oriola amb adjectius com lladre, roig, mentirós... Ara bé, ells no volen modificar aquell error, aquella barbaritat, aquella humiliació. Ja sabeu... entre els animals i les persones hi han límits insuperables.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Quin post més bonico, Miquelet!

Fernando Justicia ha dit...

Ei Miquel, està molt guapo el blog. A veure si a poc a poc el vas mantenint i fent que vagi creixent.
Amb el teu permís et poso al meu blog per anar seguint-te.

Per cert, el meu és aquest:

http://www.pidopaso.blogspot.com/

passa't i a veure si t'agrada.

La Senyoreta Reykjavík ha dit...

la poesia sempre és una taula de salvació.

Genial aquest post :)

Arlequí ha dit...

Quin post tan preciós, Miquel! Certament, Miguel Hernández com Lorca foren poetes incompresos per gent afins al règim franquista. Aquestes persones ens han obert el camí per transformar les situacions amb la nostra tasca i lluita!

Gràcies per obrir-nos un cop més els ulls.

RIPLEY ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Diuen que el que més ens distancia dels animals és la destresa en reprimir les pulsions de l'ànima, les baixes passions, els instints més bàsics i els impulsos que sentim.

Ja ho veus, dec anar contracorrent, i de la mateixa manera que em sembla que el teu post està escrit amb presses i no et faré la rosca dient que és genial..., em sembla també que el que més ens humanitza és justament tot això.

Però a mi no em facis cas, Miquel. Que jo només venc fum...

dijous, 17 febrer, 2011

Miquel Lorente ha dit...

Gràcies dona!

Fernando ara mateix faig un enllaç del teu blog! Una abraçada i cuida't fiera.

Senyoreta ja fa un temps que et visite i he vist que molt estimes la poesia, i de tot allò i tot això em quede amb l'Ovidi, amb el Serrano, amb Miguel Hernàndez i amb la teua consciència per ser poble!

Roser vivim moments complicats i sols amb aquells exemples podrem agafar forces per continuar endavant. Sense arrels no hi haurà projecte.

Anònim ens humanitzem a cops, amb somriures, amb colors, amb el gris i amb el vermell, també ho fem a glops. Sempre t'estaré ben agraït.