Esmorzar, conversa necessària, café amb David, un no dinar a casa ni enlloc i a primera hora de la vesprada trobada amb els companys del col·lectiu més veterans. De vegades reconforta conèixer que hi ha gent que tot i els anys continua amb la mateixa inquietud per apendre i ensenyar sobre la vida, sobre les lluites, sobre l'estima. De vegades el blanc dels cabells intenta camuflar torxes de foc que no volen consumir-se mai. Avui estàvem sentats entre café, cognac, paraules, compromís, llibres i pintura. Moments encoratjadors, en fí lliçons que no vull oblidar mai.
2 comentaris:
Molt be Miquel
Sols vos puc dir una cosa...Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada