Passen els dies i arriben les nits. Avui en vàries ocasions he pogut comprovar com la pobresa comença a ser una imatge més del nostre entorn, obrers que tot i el fred a l'hora de dinar mengen entrepans amb mans brutes i rostres decorats per la preocupació. He vist immigrants que volen esperar i no ho poden fer, perquè les seues esperances han marxat per sempre. He vist una dona i un home que superaven els trenta anys i aparentaven uns trenta més. Anaven bruts, sense rumb, amb les mirades perdudes, amb el cap adreçat al terra, ambdós sense esperances, sense llum ni il·lusió. Segurament, també, sense sostre, sense amics, sense vida.
Llàstima de tots aquells canalles, que ens diuen que ara cal patir perquè al sendemà tot tornarà a ser com abans, segons ells cal patir aquest infern perquè algun dia tots viurem novament junt als àngels de la cobdícia. Mentrestant, ara entre les misèries de la majoria, ells calculen els seus guanys, entre la consternació i el pànic de la majoria, ells actuen com els marca el seu programa. Front la paràlisi col·lectiva, els lladres apliquen la seua ideologia. En aquesta vida poques coses són tan evidents com que la història no està escrita, aquesta s'escriu cada dia i la fan les dones i els homes amb les seues accions. Tot ens fa pensar que encara ens queden per viure temps amargs, plens d'inseguretats, limitacions, opressions... Tanmateix, tornaran els dies, els haurem de dur, segur que vindran i la voluntat popular, la solidaritat i els bons sentiments s'imposaran als dictats del capital.
Llàstima de tots aquells canalles, que ens diuen que ara cal patir perquè al sendemà tot tornarà a ser com abans, segons ells cal patir aquest infern perquè algun dia tots viurem novament junt als àngels de la cobdícia. Mentrestant, ara entre les misèries de la majoria, ells calculen els seus guanys, entre la consternació i el pànic de la majoria, ells actuen com els marca el seu programa. Front la paràlisi col·lectiva, els lladres apliquen la seua ideologia. En aquesta vida poques coses són tan evidents com que la història no està escrita, aquesta s'escriu cada dia i la fan les dones i els homes amb les seues accions. Tot ens fa pensar que encara ens queden per viure temps amargs, plens d'inseguretats, limitacions, opressions... Tanmateix, tornaran els dies, els haurem de dur, segur que vindran i la voluntat popular, la solidaritat i els bons sentiments s'imposaran als dictats del capital.
1 comentari:
No m'agraden les frases gastades ni els llocs comuns, buits de sentit i orfes de sentiment, de què es nodreix la política.
No m'agraden els discursos demagògics, els mítings a tothora, els programes mutilats, les promeses incomplertes ni les mentides a cara descoberta de qui diu el que no pensa i fa tot el que no diu.
I, tanmateix, hi ha tanta veritat en el que expliques, tanta empatia, tanta solidaritat i tant de seny (!) que t'arriben les ganes de creure altra vegada en tot allò en què havies perdut la fe.
Si una altra política és possible, serà només la de les bones persones.
Tant de bo no moris en l'intent.
Publica un comentari a l'entrada