DES DEL JARDÍ
dels pensaments
Dilemes, contradiccions, animadversions, passions, somnis...Quina vida paga la pena viure? una vida llarga, una vida intensa, una vida curta, amb lletra o sense lletra, amb compromís o sense sucre. Realment no ho sé, i si ho arribés a saber supose que tampoc la podria escollir. No obstant, com fa tothom, intente viure i reviure en el meu jardí. Sé que algun dia seré pols, per cert, com també ho seràs tu. Ho sé ben cert, m'ho va dir un bon amic.
Sort de la meua pols, perquè el meu pensament ja no hi serà quan ella siga.
Dilemes, contradiccions, animadversions, passions, somnis...Quina vida paga la pena viure? una vida llarga, una vida intensa, una vida curta, amb lletra o sense lletra, amb compromís o sense sucre. Realment no ho sé, i si ho arribés a saber supose que tampoc la podria escollir. No obstant, com fa tothom, intente viure i reviure en el meu jardí. Sé que algun dia seré pols, per cert, com també ho seràs tu. Ho sé ben cert, m'ho va dir un bon amic.
Sort de la meua pols, perquè el meu pensament ja no hi serà quan ella siga.
5 comentaris:
Miquel, et note un poc trist? Vinga, home, que eres molt jove i tens tota la vida per endavant. La foto del riu de Barxeta em sembla molt bonica. Ànim!
El mal del meu amic és mal de curar. Va i vé a temporades, quan estas a punt de complir anys és una d'elles.
El problema és que de la medicina que cura un poc això cada volta és més cara. Per cert que és la que gastaven a les pel.lis de l'oest per a quasi tot.
A Vicent Sanchis,
Gràcies Vicent! tinc algunes coses que comentar amb vos sobre aquells escrits que clamen un llibre.
Al company de fatigues,
Amic menys mal que tenim medicines alternatives, més barates i saludables. Per cert, quan és la marató de Barna que tenim pendent...
Ja no comptem amb duros que ho fem amb euros; se'ns ha passat l'arrós.
Collons, Miquelet, m'has deixat fet pols. Tant de pesimisme... com si no tinguera prou amb el company de feina... (si home si, el pelat). Bé, el sopar encara està pendent, no t'oblides.
Hola. He llegit aquest post tan intens, tan impactant i tan bonica. A mi el que més por em fa no és la meva pols, és la pols dels que més estimo, d'aquells que m'han vist créixer, i no em puc imaginar-me la vida sense ells al meu voltant. La mort paradoxalment forma part de la vida.És millor pensar en allò de bo que tenim.
Salutacions ben cordials.
Publica un comentari a l'entrada