.

AMIC ROGELIO

Ahir Jordi Estellés, bon i leal amic, em va cridar per telèfon preparant-me per a una mala notícia. Jordi és un dels bons amics que tinc a Xàtiva, un amic de lluita amb ànima i mirada clara. Ambdós tenim, també, un amic de lluita en comú; Rogelio.

Dir Rogelio és dir ànims per continuar endavant, dir Rogelio és tallat pagat perquè som i serem republicans, dir Rogelio és escoltar una veu trencada pels anys i pel embats del sucre, dir Rogelio és tricolor en el pit i barret en el cap. Fa uns instants Jordi m'ha tornat a parlar: "Rogelio Estellés ja ha descansat. No cal que vingues la setmana vinent t'acompanyaré a sa casa"

Un cop més des de la llunyania aguante la ràbia de la mort. Eixa mala puta que s'enduu als nostres i també a gran part d'allò que som. La mort ens canvia a tots, mai som iguals després d'una mort. Ella arronsa amb el seu gest glaçat part de la calor de la nostra vida i Rogelio ens desprenia molta escalfor.

Tornaré a Xàtiva i tornaré a baixar des de la plaça de la Bassa cap a l'albereda. Miraré les taules i cadires dels bars que fan lligar els dos indrets de la ciutat. Allà on era sempre Rogelio amb el seu barret i alçant el seu puny tancat per aturar-me i saludar-me. Tornaré i ell ja no hi serà. Tanmateix baixaré cap a l'albereda amb l'esma ferit i pensaré amb ell. Rogelio no ens doblegarem mai.