divendres, de juny 27, 2008


RECUPERAR VALÈNCIA


Aquesta setmana vaig parlar amb un amic del poble. Conversàrem sobre certes informacions que varen eixir en determinats medis de comunicació del país valencià. Arran d'aquestes informacions enraonàrem sobre la situació en què està esdevinguent la societat valenciana. També vàrem reflexionar sobre la mateixa censura i autocensura, que en moltes ocasions, ens imposem davant l'esmentada situació. En fí, acabarem la conversa amb un "dificílment podrem tornar a recuperar valència".


No obstant això, en una de les pàgines del llibre que, durant aquestos dies de juny, estic llegint vaig poder esbrinar uns fulls que em varen rescabalar del desànim vigent, generalitzat, present i futur dels valencians/nes que volem anar més enllà. Aquestes lletres varen ser rescatades del llibre El desig dels dies de l'autor Joan Francesc Mira, del qual discrepe en determinades qüestions. Tot siga dit...



(...)Calia preparar forma al futur dins de cada un de nosaltres mateixos, tancar els ulls i veure com havia de ser la vida de tots, quan la nostra fóra escampada i arribada a tots els racons. Con­templar, íntimament en l’íntima bola de vidre, mans reposant amb l’índex i el polze fent una O damunt les cuixes, els ulls de l’esperit damunt la bola, fràgil glòbul, aèria bambolla, l’any i el temps, per exemple, quan l’idioma, la cosa pròpia, substància menyspreada, tornaria a ressonar pur potent i sencer sencer sencer en totes les orelles, escrit en tots els quaderns de tots els escolars i als rètols dels carrers i de les botigues, únic dring, cosa pròpia i medul·la nostra, en l’aire clar sonor del dia de la justícia, diumenge de glòria quan rodarien boges d’alegria les campanes per la nova vida de la pàtria, per sempre més salvada de la condemna a mort lenta de fam per exhauriment i podriment de l’an­tiga collita de paraules, ressurrexit, doncs, al·leluia, al tercer dia o al tercer segle en la lluna d’abril, i tot el poble eixiria als carrers i a les places, in­crèdul encara, astorat per tanta meravella i davant la gran inesperada notícia que ja no era prohibit que cadascú siga allò que és, si ho sap com si no ho sap o ho ha oblidat, i com en les antigues novel·les alexandrines es reconeixerien milions de ger­mans de la mateixa mare, per segles ignorats, des de les palmeres i les terres àrides del sud fins al gran riu i fins als prats de les més altes muntanyes, enllà dels cims de neu eterna i fins a les illes de la nostra mar: tots ab coral e lagremable desig de facial vista e d’estrets abraçaments; mentre lladres, botxins i tirans desapareixien sumint-se lentament en el llot negre pudent, puacs!, dels pantans tar­quimosos o s’estimbaven fugint per la boca de la caverna de l’infern, i llavors començava entre tots la somiada feina de refer una pàtria de gent igual i lliure, no cap novetat en la Creació, sinó simple­ment el Regne d’Aquest Món, pàtria terrenal, justa, neta, culta, desvetllada i feliç, etcètera.(...)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Miquel, a mi el llibre també em va agradar, potser una mica dens, però interessant pel que té d'autobiogràfic d'un grup de joves dels anys 60.
Una coseta, has escrit al post, a la tercera línia, "varen eixir en determinats medis de comunicació". M'ha recordat a Canal 9 això de medis, potser la rapidesa en l'escriptura a vegades ens fa cometre errors. No m'ho tingues en compte, vinguent de tu no te el mateix significat que de la televisió pública.
Adéu.

Anònim ha dit...

Gràcies,

ho tindre en compte. Millor dir-ho per tal de no tornar a cometre el mateix error. O almenys evitar qualsevol similitud no desitjada amb els "nostres periodistes" de Canal 9.