.

EL CASTELL I LA MAR

De tots és conegut que el castell de Montjuïc de Barcelona tradicionalment ha estat un espai de repressió de la llibertat. La "mestra del Pla" em comentava que els barcelonins/nes l'han tingut com un lloc silenciat, un lloc on pagava la pena acostar-se ben poc pels dolents records que sempre ha reportat al poble català. De fet el president Lluís Companys, el pedagog Ferrer i Guardia...i molts altres companys varen tancar, d'una manera forçosa, els ulls en aquell elevat indret.

Sens dubte, el castell, els seus colors, la seua disposició i el seu ambient no són gens acollidors. Almenys així ho vaig sentir jo. Sembla un espai trist i malhumorat pel seu passat. Inclús apenedit d'haver-hi existit.

El darrer diumenge aquest castell passava a mans de l'ajuntament de Barcelona després de tota una vida lligada a les botes militars. Per cantar aquell "alliberament" Barcelona escollí la veu de Raimon. El recital fou sensacional i algo més...Els sentiments i les llàgrimes brollaren entre joves i vells. De sobte el gris d'un dia, cel metall, començà a ser trencat pel Vent de les paraules.

Segur que encara resta molt per dignificar aquell espai i la memòria que conté. No obstant això comence a pensar que l'encant d'aquest castell no està, ni estarà mai en els seus murs tacats de sang. Després d'haver estat allí pense que el seu encant, la seua memòria... està en les mirades que des d'aquells murs afussellats pots adreçar a la mar.

Carol, gràcies.