AMB LA MIRADA ABSENT...
Amb la mirada absent entre els llibres de la meua habitació, mirada absent davant la meua nova realitat. De sobte ha sonat el mòbil, l'Adela, que us he de dir de l'Adela, una bona dona, una bona raó per continuar endavant...
L'Adela, m'ha fet memòria de que avui fa un any des de que em vaig encaminar cap a les terres del nord. Aleshores, ho vaig fer per convenciment, per ganes de viure, per ganes de trencar amb allò viscut. També, potser que ho vaig fer pel desànim i tristor que em proudïa viure una ciutat, viure un poble... que no els reconeixa com a tals.
Avui he tornat a Xàtiva, he tornat a Barxeta...i sembla ser que tot continua igual. És més, podria inclús dir que pitjor. Res ha canviat. A Xàtiva les cares són les mateixes, les inèrcies són les mateixes, les ganes per canviar les coses són les mateixes. A Barxeta continua la mateixa quotidianeïtat, el mateix temps...i la mateixa gent de la mala herba apuntalada amb la vehemència de la seua pròpia arrogància. No obstant això, el que més em fa mal és el pas inexorable del temps. Eixe temps que lentament se'n fuig i se'n duu amb ell els somriures de la meua gent, se'n duu les seues complicitats i fins i tot se'n duu les seues vides.
Poc a poc comence a tenir la sensació de no ser d'enlloc, comence a entendre que al llarg de la vida perds pàtries, perds parts de la teua vida, perds a la teua gent...Tot això, al llarg d'un camí que en un principi el pensaves recte, perfecte, estàtic i sense modificacions. Tanmateix, comence a observar que eixe camí no és així. Comence a entendre cada cop millor, aquell tren de la vida que d'una manera metafòrica vaig conèixer al poc d'arribar a l'escoleta del Pla del Penedès. Aquell tren encetava un llarg viatge on tú estaves sentat amb els teus en un mateix vagó, tanmateix eixe tren de tant en tant, al llarg del trajecte, havia de parar. En eixes parades alguns baixaven i d'altres continuaven i inclús se'n podia afegir alguna persona al teu vagó. Però prompte el tren reiniciava el seu trajecte i mai el vagó era el mateix després de cada parada...
6 comentaris:
Més lluny, sempre aneu més lluny ...
Què bonica és la ignorància i que dura és la consciència.
Un bon rebentat de rom cubà morenet, i al cel.
Mentrimentres, com vas d'entrenament?
Sense por: la fem, o no la fem... Son sols 4 hores, i t'assegure que després hi ha satisfacció.
amic,
no estic massa preparat per a la marató, no obstant ja ho parlarem el proper dia 16 de febrer.
Estic segur de que tot anirà molt bé. Ja ho voràs!!!
I el 13, no hi ha manera? Almenys per la roda de premsa a les 5.
ostia el 13 és dimecres... i tinc classe.
Bueno ja te cridaré i em contes.
de vegades fugim de les coses perquè no ens agraden, i quan tornem ens adonem que ni els temps li la distància solen canviarles. sembla és el que et passa amb els teus pobles, continuen igual. Però realment esperaves que canviaren pel simple et d'haver marxat?
M'has recordat a mi...
Publica un comentari a l'entrada