.

AQUELLES FESTES...

Comencen les festes majors de Barxeta, unes festes que des de la meua infantessa han marcat un abans i un després. Recorde, com tots els anys, un bon dia, de millor matí, del mes de juliol. Com la veu indestriable del meu avi entrava en la meua habitació de Xàtiva, despertant-me i convidant-me a marxar amb ell. Ja començaven les festes del poble, i per tant tocava arreplegar trastos, roba i acudir a la cita estiuenca amb Barxeta. Ell mai s'oblidava de vindre a per mi, jo tampoc l'oblidaré mai.

Sempre durant aquestos dies del mes de juliol l'esdevindre quotidià de la vida d'un servidor s'ha vist accelerat per infinitat de motius. Ja sabeu a l'estiu tot el món viu i en aquest cas amb major intensitat. Recorde els primers fums del primer Ducados fumat en el parc on hui s'alça la Casa de la música, el primer tràngol de whyski assellat al vell llavador, els primers desitjos adolescents entre els baladres del riu. Tot un conjunt de sensacions, experiències...que feien de les festes d'aquest poble el millor premi a tot un any d'estudi i treball. Sens dubte, les festes per a mi eren un bon motiu per a trencar amb tot l'ordre establert durant l'any. Quasi tot valia; acudir a dormir al porxet més enllà de les cinc de la matinada, dormir fins l'hora de dinar, arribar tot mullat a casa, així com no respectar l'hora de la becada entre d'altres coses més que no venen al cas...Uns trencaments que, si més no, em feien avançar pels camins de la infantesa, fins arribar a les complicades sendes de l'adolescència.

Hui m'ha costat moltíssim trencar a escriure, de nou som a juliol i de nou venen les festes d'eixe poble al que sent com a meu, encara que no ho siga. Les coses han canviat. Jo també he canviat i inclús podria dir que massa. El cas es que sent un difícil sentiment a l'hora de vore que aquell paradís, aquells dies de felicitat incontinguda hui ja no es donen. Les festes continuen, els actes quasi resulten idèntics, tanmateix les persones em canviat. El porxet ha envellit, molts amics ja no hi són i a més a més ja ningú em desperta i em convida a marxar.