dimarts, de juliol 24, 2007

In memoriam a l'amic Pep Martínez
(Paco Pérez)


Avui no és dia de plor que és dia d’esperança
Perquè en Pep està fent el viatge a Itaca



I en arribar estic segur que dues coses farà
Primer, buscar als companys, Melchor, Pepa, Antoni, Ramon, Carles, Dolors.......



Desprès llogar un indret i esperar
I quan arribem, Diego, Isabel, Xavi, Jordi, Pedro, Rosa, Cloti, Miquel, Rafa, Toni, Fidel
i jo mateix



Ens mirarà, agafarà aire i ...


Fem una paella i parlem
que hi ha molt que fer



Més lluny, heu d'anar més lluny
Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s'acosta.



Que encara que Itaca és bonica
Queden moltes coses per fer
Tancarà el puny ens l'ensenyarà a la cara



I ens dirà


Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,










A Pep de part d'un amic,

Aclaparador el fet, aclaparadores les paraules...el dissabte pel matí mentres ens disposàvem a abordar a València-ciutat una de les més greus crisis que ha patit Esquerra Unida del País Valencià em sonà el telèfon. Rafa Benet, company de partit em transmitia amb veu trencada que Pep havia faltat. Aleshores començaren a brollar les sensacions, la ràbia...que sent un animal ferit.

El passat dissabte vaig mantindre una llarga conversa amb ell, vàrem parlar de moltes coses com ho fan els amics que mantenen amistats des de fa molts anys... Recorde aquella conversa on vàrem parlar d'un munt de qüestions: l'amistat i les seus vicisituds, la política local, la política de país, qüestions familiars i inclús temes sentimentals. Paraules sinceres, càlides... llançades sobre l'aire gèlid de l' habitació de l'hospital. Paralues a dos bandes de vegades i de vegades acompanyades amb les reflexions de Loli. Pep no les oblidaré mai.

El Consell Nacional començava i ho feia amb un minut de silenci en memòria del "company Pep Martínez de Xàtiva", s'encetaven les intervencions, s'encetaven les baratlles en el màxim órgan de decisió d'un partit pel que molta gent ha lluitat fins la mort, i que ara una colla de "professionals de la política" s'han empenyat en desballestar. No vaig poder romandre més de cinc minuts assegut en aquell sala, el meu lloc era a Xàtiva en companyia de Loli, Fabià, Maria Josep, Toni, Paco, Jordi, Carles, Diego, Xavi, Rafa...

Durant el camí de tormada a Xàtiva no podia enraonar el fet de que Pep hagués mort. No podia entendre com una persona que feia escassament uns dies havia mantingut una magnífica lucidessa en la paraula i la reflexió ara estigués a terra. Sincerament tot em resultava kafquià. Nogensmenys ara em sembla que tot allò era un autoengany propi que pretenia imposar-me. Tots sabíem des de feia setmanes que el fet anava a ocórrer més prompte que tard.

Les persones que no creguem en Déu tenim un greu problema quan una persona estimada mor, aquest fet ens somou fins les arrels. La mort ens fa trontollar perquè no tenim el "consol" diví, ni el rèquiem del rector de torn. Tanmateix tenim la memòria. Per aquesta raó podem dir que Pep no ens ha deixat, Pep sempre romandrà entre nosaltres perquè les persones solament desapareixen quan són oblidades. El seu record i les seues paraules han passat a formar part de la nostra biografia per sempre i a més a més ens seran necessàries per anar més lluny, sempre més lluny. Ara companys/nyes podem estar bens segurs que Pep ens diria a tots plegats "Ara us toca a vosaltres".

Pep ens veiem a Ítaca


3 comentaris:

Anònim ha dit...

Conseguiste emocionarme. Me apena pensar que estás apenado. Un abrazo

Anònim ha dit...

Estando lejos, alguien me contó lo de Pep y no pude despedirme. En cierta forma, es casi mejor, porque a veces pienso que todavía está por aquí, currando, charlando con unos y otros, viviendo la vida con pasión y con ideales. Brindé por él, por una de las pocas personas que he conocido que han vivido por y para defender sus ideas. Pero se que le echaré de menos en todos y cada uno de los actos en que su presencia seguirá siendo necesaria, y también sus piropos divertidos y sus abrazos de oso.

Anònim ha dit...

Amic Miquel: mai haguera pensat la gran estima que sentia per Pep, i, ara, al llegir les teues emocionades paraules, sé perquè no he pogut escriure res sobre el viatge a Ítaca; tu ho has dit tot, i tan bé...!

Bon amic, reb tu també la meua estima i condol.

Pep, amb gent com tu, he deixat el camí ben llaurat.